Seguim l’estil i el propòsit de Joan Maragall

A l’assignatura de Literatura catalana, l’alumnat ha dedicat aquest primer trimestre a fer un viatge per la literatura modernista, des del teatre de Santiago Rusiñol i Joan Puig i Ferreter, fins a la poesia de Joan Maragall.

“Montserrat”, de Santiago Rusiñol

I, de fet, el viatge acaba aquí. Hem aprofitat el missatge que ens transmet Maragall, l’any 1900, amb la publicació del recull poètic Visions & Cants, per inspirar-nos i crear les nostres pròpies composicions poètiques seguint el seu model.

Això demostra, un cop més, la universalitat d’una obra artística. Ens ho deia Maragall fa més de cent anys i també ens ho diuen ara els alumnes del Thos i Codina: cal que, tot i les dificultats, prenguem consciència del vitalisme i l’entusiasme amb què cal viure la vida, sempre treballant per a un futur millor.

L’hora nostra és arribada,
tots ens hem desensonyat
amb el front il·luminat
per la llum d’una altra albada.

I esperem que surti el sol
per cantar-ne l’alegria;
quan veurem que s’alça el dia
alçarem, cantant, el vol.

Les autores dels poemes són la Tania Amat, la Laura Cabezuelo, la Selènia Oller, l’Ainhoa Cardeña, la Jana Olivares, la Nouhaila Belhadj i l’Ainhoa Domínguez.

Visca la literatura!

La vida que ens és regalada

Quan el cel deixi de ser blau
alceu la mirada i obriu els ulls
amb viva esperança i efímera llum
ens mostra la vida que reclama

Que fàcil és corrompre l’ànima
quan tenim carència de resiliència
si no ens condemna la penombra
dins la nostra enlluernadora essència

Però cantarem i ballarem
si forts com el roure
que desisteix a la terra
perdurem com una arrel
envoltada d’herba

I passarà a l’eternitat
com a l’oblidada mare
i amb ella, tots nosaltres

Larry

Som presoners del nostre desig,
estem atrapats en el secret etern
i el pitjor de tot és que volem ser
el que no ens permeten ser.

Signar a un paper es només tinta,
excepte quan no saps el que signes,
si un simple paper,
o una presó eterna.

Tu vius a un món amb color
però no pots ballar,
mentre jo ballo alegrement
a un món en blanc i negre.

………..

El sol crida dins la immensitat del bosc
la llum aguaita pel to groguenc
per un cop més despertar en solitud
sotmès a un món ple d’inexactitud

Solament ella pot llegir els seus pensaments
serena la mirada – de cendra les pigues
el cel i la terra corroboren la historia dels amants
maledicció eterna d’estimar a algú que no es pot

Condemnat en una cel·la en el cel
aguaitant el moment per complir el seu anhel

Alucard

Tenebrosa la terra on desperta,
el Sol novament la il·lumina.
La llum certament el desconcerta
però això ja no li amoïna.

El mateix cel de sempre torna a veure
i, com ell, no ha canviat.

Per l’eternitat ha sigut condemnat:
«Viuràs i viuràs,
però res no sentiràs.»

El temps va passar,
quatre va tornar-se vint
i vint va avançar.

«A res us aferreu,
perquè tot ho perdreu»,
li va dir aquella veu.

Ullals afilats i orelles punxants,
escanyolit i sense color és tot ell;
un somriure que espanta els infants
i causa disgust en l’anyell.

És així que és captiu
del castell on hi viu;
completament dessolat
per evitar ser caçat.

«Amb el nom de Vlad vaig néixer
i com a Alucard vaig créixer.
Descendent d’Atilà sóc,
aquest és, doncs, el meu lloc.»

Els núvols

Cessen els llampecs
i els planyívols gemecs;
desperten els negres núvols,
que han deixat plens d’aigua els rierols.

Entre els núvols treu el cap la serra;
el poble els veu marxar,
mes els sent encara xiuxiuejar,
mentre fugen lluny de la terra.

La llum de l’astre primer penetra,
es filtra a través del cristall;
el cel s’enllustra
i il·lumina fins al més petit detall.

Rostres i mirades s’alcen,
observant com fuig la tempestat!
Rostres i mirades s’alçaran,
cap al futur de la ciutat.

Flotant es trobaran

Aixequeu les ales de bon matí,
sense cap por ni temor,
abandoneu la llum cap aquest camp d’aquí,
i no pas a la plaça de Madrid.

Volant us acompanyarà l’aire blanc,
amb plena serenitat i fermesa,
com ja heu passat el tronc,
no us oblideu de complir la promesa.

Il·luminades us les topareu,
amb ànsies us esperen,
paciència que ja arribeu,
com quan dos roses quan moren.

Cendres en l’aire

L’absència de visitants, fa de Montserrat
un caminal abandonat, ple de solitud.
Un caminal ple de llum, de verd.

Et porten dins la motxilla buida, obscura…
Et porten dins l’arqueta que els van regalar,
mirant cap al terra, seguint avançant.

Arriben a la curvatura, i decideixen
el moment per deixar-te marxar.
Anhelen que tornis a ballar.

Allà, a dalt del cim, dalt la muntanya,
amb el mar i el cel d’enquadrament
ells somriuran, d’entre les llàgrimes.

L’eternitat et crida, l’infinit et busca.
Agafa el vol, i vola amunt,
mare, filla, esposa.
Agafa el vol, i fuig.

«No ploreu, fills del temps
no ploreu, cantautors,
que de Montserrat ella és fidel,
i ara, a Montserrat, ella reposa».